Arxiu de la categoria: Independència

Quan la política es posa toga, tots en sortim escaldats (I)

La física es mou per lleis. La societat també. Però mentre que les de la física son unes lleis naturals preexistents, que amb la mera observació poden arribar a ser desxifrades i fixades, la societat, es mou per un altre tipus de lleis: el Dret.

I el Dret és fruit d’un contracte social. Un contracte social que en un Estat Democràtic és conforma com el conjunt d’acords (acceptats i interioritzats) de la majoria, amb respecte de les minories i en sintonia amb els drets humans. Si els acords no tenen aquestes característiques el seu resultat serien només lleis o normes, però no Dret, i els mancaria legitimitat. Les lleis (o la legalitat) i el Dret no és sempre el mateix.

En el món hi ha moltes formulacions concretes del Dret. Cada col·lectiu s’ha dotat del seu propi conjunt de normes configuradores de Dret. Unes són més aproximades al model de Dret democràtic que definíem més amunt i d’altres més allunyats, però en qualsevol cas diferents.

Però què fa que una comunitat estableixi una formulació concreta del dret i d’altres una altra ? La resposta la trobem en la pròpia diversitat de comunitats i en la diferent forma en que s’ha conformat la seva voluntat sobirana per a l’establiment d’un pacte social concret. La comunitat (demos) ha de sentir-se diferenciada de les altres, cosa que sorgeix de la història, de la cultura, de la llengua, de la confluència en un territori, però també essencialment de la voluntat dels qui es senten comunitat i volen conformar-se com a tal.

La definició de la comunitat sobirana és, doncs, una qüestió prèvia a tota Constitució o a tot ordenament jurídic. La Constitució pot reconèixer la sobirania, però no la crea, només la reconeix. La sobirania es pre-constitucional… és constituent. El poder constituent (i també el moment constituent) es defineix com aquell que no es troba sotmès a cap ordenament previ, o que en prescidneix de l’anterior per crear-ne un de nou,  però si que necessita d’una comunitat social o nacional concreta, conformada com més amunt dèiem, i que es consideri sobirana a ella mateixa.

Sovint, alguns pobles que es senten sobirans, i que per tant en son, acorden fer camí junts amb d’altres i dotar-se d’un corpus jurídic únic, conjunt o homologable i cedeixen o comparteixen sobiranies. La Unió europea, n’és un clar exemple. Espanya també n’és.

El Regne d’Espanya va néixer a la democràcia el 1978 a partir d’uns pactes socials i d’unes cessions i concessions. La Constitució Espanyola es va redactar intentant recollir aquests pactes. Un d’ells és el pacte territorial, un altre ho és el social, un altre ho és la forma en que es configura la divisió de poders o les institucions de l’Estat. Aquests pactes s’estenen i es recullen també en els diferents Estatuts d’autonomia, conformant tots ells, amb la Constitució, l’anomenat bloc de la constitucionalitat. Bloc que com a tal és el que dona el marc de desplegament de la resta d’ordenament jurídic.

També és un pacte dels constitucionals la determinació, l’abast i la concepció de la sobirania nacional. Així, la Constitució Espanyola diu que aquesta resideix en el poble espanyol. La qual cosa no significa que la sobirania neixi de la constitució, ni tan sols que sigui única o immutable, sinó únicament que es reconeix la sobirania per a constituir Espanya al conjunt del poble espanyol. Recordem que totes les sobiranies son prèvies al Dret (cal pacte i demos), i disposen de poder constituent, com tota col·lectivitat que en qualsevol moment històric pot mostrar la voluntat d’esdevenir constituent.

Un altre dels pactes constitucionals, com hem dit, és el territorial. El pacte era prou clar: Les Comunitats Autònomes no poden imposar a l’Estat una forma pròpia d’autogovern, i per això cal el vot favorable del Congreso, i a la inversa l’Estat no pot imposar un model d’autogovern concret a les comunitats i per això cal la confirmació via referèndum de la població afectada pel model d’autogovern dissenyat, que sobiranament i autònoma decidirà si el vol o no. Es doncs un pacte bilateral de mútua no-imposició. Un autèntic contracte social civilitzat.

Quan aquest pacte es trenca, es trenca també el bloc de la constitucionalitat i amb ella l’estructura constitucional i el Dret. Això ja s’ha produït almenys una vegada… i amb intervenció “Togada”.

La primera trencadissa constitucional la fa el propi Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut. Trenca el pacte i confon la llei amb el Dret. Els togats Constitucionals van considerar que el seu saber jurídic, els donaven pàtina i permís per a passar per sobre del Dret (el pacte social de la majoria exterioritzat en referèndum) imposant la coherència de la llei (segons la seva interpretació) a la voluntat emanada pel poble. Un trencament del principi democràtic i del pacte territorial.

Això és un veritable cop d’Estat. per que s’abandona el Dret, malgrat es mantinguin les lleis. Un conjunt de togats (alguns, a més,  recusats, d’altres caducats,  i amb el conflicte Perez Tremps latent i que suposava un autèntic avis a navegants) van establir que ells podien corregir i matisar el pacte social sense que la comunitat social afectada pogués dir res. Res més que acceptar-ho estoicament, és clar. L’acceptació i el reconeixement de les normes i lleis  per la comunitat a qui van dirigides és un dels requisis per que aquest conjunt de normes i lleis siguin Dret.

Les togues no poden participar en el disseny del pacte social. Poden dirimir i  fins i tot disciplinar els conflictes sorgits del pacte, però, en cap cas,  poden dissenyar-lo o substituir-lo.

Aquest trencament constitucional, aquest cop d’Estat, deixa orfe de pacte i de Dret (que no de lleis, i la llei no és sempre dret) a un gran gruix (no pas a tota, però si a un gruix significant) de la població, que potser és el gruix majoritari (a manca de comprovació específica sobre el seu nombre).

Si bé, és cert que el conflicte neix en reprovables accions d’un grup polític (potser per obtenir rèdits electorals a altres zones del territori, potser per despit del sentiment que van tenir en ser menystinguts quan es van autoexcloure de participar en la redacció estatutària, potser per altres raons) i va cometre la barbaritat de presentar un recurs a un text votat en referèndum per la comunitat a la que va dirigit, el que també és cert és que tenim un poder togat que podent-ho solucionar amb la inadmissió (que era el pertinent) el que fa és agreujar el problema volent-hi intervenir, alterant el principi democràtic que es desprèn de la pròpia constitució.

Contràriament, en altres moments de la recent història, quan hi ha voluntat política, s’han produït solucions polítiques a qüestions que eren inequívocament inconstitucionals, per voluntat de pacte i del consens polític, (com ho fou la modificació amb efectes retroactius de l’art. 8.4 de la llei de referèndums per donar cabuda a un resultat advers a la Provincia d’Almeria en el referèndum d’autonomia). En aquest cas tristament les Togues van intervenir i van dinamitar un projecte de camí plegats.

Urna per a referèndum

Referèndum. Arnes i urnes.

Referèndum: els alcaldes donen suport al govern.

Avui hem tornat a viure una data històrica en el procés cap al referèndum. Ja en portem moltes, però alhora també, cada cop tenim més clar que ja ens en queden poques més. La data veritablement històrica la tenim a tocar. Aquesta no pot ser cap d’altra que la del referèndum.

El molt bon amic Toni Morral avui ha llegit, en un acte solemne un document que no és insignificant. És un document que ens mostra l’indestructible compromís d’una folgada majoria d’alcaldes, d’assumir la voluntat del poble que els va elegir. La voluntat popular d’expressar-se sobre si vol ser un Estat independent en forma de República.

I aquest gran dia, tot apunta cada cop amb més claredat, la seguretat molts ja la teniem, que serà el dia 1 d’octubre d’enguany. Avui el suport dels alcaldes al govern ho ha reforçat. Un goig de pertànyer a un país on allò que es promet a les campanyes electorals, ni que sigui municipals,

Algunes absències i algunes presències.

Es de destacar, no obstant, la manca d’algun Ajuntament que no ha volgut mullar-se i l’alcalde o alcaldessa del qual no hi era present. Això passa en alguns ajuntaments grans o molt grans. No és lògic que davant d’un repte d’aquestes característiques no hi hagi opinió hores d’ara. El ni si ni no, no és opció.

En contraposició fa il·lusió que algun altre alcalde que per mandat ideològic superior no hi hauria d’haver estat, hi sigui. Això és entendre realment amb claredat la voluntat del poble d’expressar-se a les urnes. Es entendre que la democràcia no és votar cada quatre anys.

Els ridículs i els fanatismes.

Senyor Albiol, adoni’s-en, que amb aquest acte i amb aquest manifest se’ns mostra que això que se’n diu “procés”, no és la fal·lera o la dèria d’unes elits catalanes, sinó el sentiment majoritari d’un poble el qui  vol expressar-se en llibertat en un referèndum legal i legítim. Afirmar el contrari és fer el ridícul o parlar des del més pur fanatisme de qui ho fa per boca d’algun partit interessat i força allunyat de la realitat.

Avui, amb el compromís manifestat pels alcaldes, tenim encara un argument més, si ja no en teniem prou, per poder afirmar amb rotunditat que el referèndum es farà i que es farà per que qui realment desafia l’Estat i la seva creuada il·legal d’aturar-lo, no és un govern, no és un parlament, sinó que és tot un poble (o almenys una part molt més que significativa d’un poble). I això, senyors… això és democràcia.

De la legalitat del referèndum.

Cert és que no hi ha democràcia (o un exercici legítim de la democràcia), sinó és sota l’empara de les lleis i en un estat de dret. Però, tinguem clar que el referèndum és i serà legal. El qui actua des de la il·legalitat es qui intenta aturar-ho. I llavors ho fa no només des de la il·legalitat sinó també des de la il·legitimitat.

El dret internacional, que és alhora dret que queda incorporat en el dret estatal, no ho oblidem, és tan diàfan que més no ho pot ser. El dret per a  autodeterminar-se és inherent a tots els pobles i nacions del món i no només dels pobles que havien esta colònies, com alguns afirmen tot pretenent enganyar-nos. Hi ha prou interpretacions jurisprudencials (les més recents) que ho deixen molt més que clar.

Som nació; Som subjecte constituent.

L’únic dubte és si som o no nació, o sigui, si som o no subjecte o “Demos” amb capacitat constituent i això no pot ser respost d’altra manera que afirmativament. El requisit de fet per a ser-ho és només ser una comunitat cohesionada amb voluntat de ser-ho. Algú pot negar que ho som ?

No cal ser lletrat, tot i que ho sóc, per afirmar-ho. No cal anar a la Xina per saber que hi ha xinesos. No ens cal cap Tribunal Suprem o Constitucional per a interpretar el que està clarament escrit. I encara menys sabent que malauradament alguns Tribunals d’aquest nostre Estat actual, no interpreten o jutgen a la vista de la llei i el dret, sinó al dictat de la voluntat política de qui els ha escollit per ser membres d’un Tribunal o d’una Sala, o al dictat d’una ideologia o sentiments carrinclons i casposos nostàlgics d’imperis o de règims caiguts. I alguns fins i tot acceptant o no rebutjant proves obtingudes directament d’operacions Catalunyes o de fosques i també casposes clavegueres. Afortunadament no tota la justícia és així.

il·lusionem-nos i avancem car tenim raó.

No deixem que aquestes arnes ens corquin la il·lusió i el futur. Ara sabem que la sarna, malgrat picar i haver-nos de rascar, té cura. Els alcaldes avui ens ho han mostrat molt clarament, i el vicepresident i el president ens ho han confirmat. La cura de les arnes i de la sarna és una: usem les urnes.

Enfrontem-nos doncs amb il·lusió, al doble repte del dia 1 d’octubre. Guanyem un primer obstacle i fem que els qui volen prohibir les urnes no aconsegueixin impedir la jornada. Això ja serà una primera victòria. Guanyem després un segon obstacle i fem que el resultat sigui clar i contundent en participació. Això serà ja la segona victòria.

Jo evidentment, vull que sigui SI (tercera i magnifica victòria), i treballaré incansablement per a aconseguir aquest resultat. Si el resultat és un altre, l’acceptaré. Almenys tindré les altres dues victòries anteriors. Però seguiré treballant per que en el futur el sí, sigui la resposta.

Tinc clar que amb unitat i sense batalles internes aquesta tercera victòria, la del sí, també la veurem.

Som-hi doncs i acabem amb joia i alegria aquesta nova diada històrica. Ja ens en queden poques fins la definitiva.

links

ccma – 3/24 : Mes de 500 alcaldes….

ara.cat : El mon local sobiranista