Arxiu de la categoria: Uncategorized

Quan la política es posa toga, tots en sortim escaldats (II)

Com a continuació del que esmentava ahir respecte del trencament constitucional que va suposar la sentència del TC tot deixant un estatut diferent del votat, deixo sense comentar, o per a una millor ocasió, un seguit d’altres decisions judicials, majoritàriament també del Tribunal Constitucional, però no únicament, que s’han anat produint al llarg dels darrers anys, i que suposen una clara intromissió del poder judicial en el legislatiu, atrinxerant-se en una interpretació concreta de la Constitució que pot ser legal però que, al meu criteri, no és ni única ni la més ajustada a Dret i que en alguns casos podria ser-ne estudiada fins i tot una eventual prevaricació.

Però el que vull comentar i que rebla el clau jurídic, és un nou atac al pacte constitucional per part del poder togat. El qual a més obtura qualsevol via de solució a conflictes que tenen naturalesa eminentment política. Parlo òbviament del cas seguit al Tribunal Suprem (però no únicament) contra el procés català.

No pretenc entrar en temes penals més enllà del necessari, però la conclusió política que ha esdevingut és que a causa d’una intervenció togada (i a més, feta per un jutge d’Instrucció la finalitat del qual no és ni tan sols jutjar, sinó només investigar i ordenar el procés) es pot veure trastocada la legitimitat sorgida de les urnes i la configuració del poder legislatiu i de l’executiu, fent que es conformin de manera contrària a la que indiquen les urnes. Això és la més autèntica de les perversions del sistema democràtic.

Quan el poder togat, amb una important fortor d’aires anteriors al 78, determina qui pot i qui no pot prendre acta de diputat o qui pot o no pot assistir als plens i qui pot o no pot ser investit, (i fins i tot determinant per quin procediment si o per quin no), deslegitima per complet el resultat de les urnes, i es produeix un nou trencament del pacte constitucional, en aquest cas per l’afectació del dibuix de l’estructura de divisió de poders i de l’estructura territorial.

Òbviament hi ha veus que diran que la legitimació popular no exonera de responsabilitats penals individuals a aquells que han agredit el dret de tal manera que hagin de ser privats de llibertat, i que la penalitat pel trencament de lleis té caràcter superior a la legitimitat del dret de representació que sorgeix d’unes eleccions autonòmiques. Però això decau a la més mínima anàlisi del cas particular.

Aquesta anàlisi ja la va fer, per la seva banda la justícia belga, a requeriment de la justícia espanyola, per fer que uns membres del govern que es trobaven en aquella jurisdicció territorial des d’abans que cap ordre de detenció fos instada, fossin detinguts i posats a disposició de l’Audiència Nacional. Anàlisi que es va veure truncada en tant que l’Estat espanyol (per via d’un dels seus poders) va fer-la decaure, retirant l’ordre d’extradició, un cop va començar a intuir que existia un gran risc de que no fos concedida o que ho fos amb unes restriccions importants en verificar-se que les acusacions espanyoles eren ficcionades i sense base.

Aquesta evitació de l’escrutini per part d’una justícia estrangera de la causa seguida, és novament un nou trencament d’un dels pactes conformadors del Dret. Com vam veure ahir, la unió europea i els marcs europeus de col·laboració judicial formen un espai de sobirania compartida i que es basa en la voluntat de convergència i homologació del dret. La malfiança per part de la justícia espanyola que la justícia belga no fos cooperant, sinó que fos qüestionadora de la causa seguida a Espanya, fa trontollar novament l’edifici no de les lleis, sinó del Dret.

Quan, a més la retirada de l’orde de detenció, es justifica en base al ris d’un trencament d’unitat processal, és a dir, que pels mateixos fets que a més son corals, a uns se’ls hagués de jutjar per presumptes delictes més lleus que a d’altres, és certament un greuge… però s’oblida que la norma penal sempre ha de jugar a favor de l’encausat, i davant del dubte cal l’absolució, i davant d’un greuge cal la menor imputació. No cal tòrcer i menystenir el dret per voluntat retributiva i venjativa, dimitint de l’obligació de tot jutge, conegut el parador del presumpte transgressor, de fer totes les accions permeses en dret per reclamar-lo i posar-lo a la seva disposició, sense càlculs de penalitats ni d’estrategies (això és fer política). No hi cap l’abstenció. I més quan el dit “fugat” s’ha posat a disposició de la policia belga i per tant, per raó del pacte mutu, de la justícia espanyola. No hi ha cap fugat, sinó uns alliberats per part de la justícia espanyola. L’art. 407 del codi penal obliga a tota autoritat a perseguir delictes (i si hi ha delicte – cosa que jo no entenc- i per això s’ha cursat una ordre judicial de detenció, no hi ha la possibilitat de retirar, sense fer decaure el delicte o sense incórrer en transgressió d’aquesta obligació penal.

Dit tot això, el que ens trobem és una petició acusatòria que pretén la condemna per rebel·lió (o conspiració per a la rebel·lió), subsidiàriament per sedició, i també per malversació i desobediència és absolutament foragitada. Cap d’aquestes acusacions és prou sòlida, i algunes d’elles son fins i tot aberrants des de la tradició i la dogmàtica jurídico-penal, sense que s’hi introdueixi una interpretació creativa del dret i de les lleis i un relat de fets novel·lat.

No és pertinent fer aquí una curosa anàlisi penal del cas, caldria una monografia, però sense retòrcer el dret no hi cap la rebel·lió. Aquest tipus penal exigeix que hi hagi un alçament i que hi hagi violència. L’alçament és inexistent per que en cap cas es pretén actuar amb la voluntat de substituir el vigent govern de l’Estat ni apartar les institucions fonamentals de l’Estat de les seves funcions. Com a molt, es pretén una secessió de part del territori… i això no és alçament. I òbviament no és violent precisament per que no va haver-hi violència física (la que exigeix el tipus d’acord amb la voluntat del legislador). No va haver-hi violència almenys per part dels investigats ni de la massa independentista. Si va haver-hi violència física fou per part de la policia estatal, però que en cap cas, llevat d’una broma jurídica, pot ser atribuïda en forma d’autoria a qui s’investiga argumentant que les seves actituds forcen a la policia actuar amb violència, com si (donant per bó que hi ha una compulsió a actuar) no hi hagués alternativa a fer-ho emprant la força bruta. Davant de qualsevol altra alternativa, en cap cas es atribuïble a “l’incitador” l’ús de la violència emprada. Es un sil·logisme que no aguanta una anàlisi amb rigor, i que és profundament cínic. El mateix que fa decaure la pròpia rebel·lió, fa decaure que es cometi en forma de conspiració. Quan cap acció concreta va encaminada a produir l’alçament ni la violència.

Per similars raons no pot ser sedició, que també requereix alçament i que també requereix tumult. Cap de les dues coses hi van ser, com hem vist en el paràgraf previ.

En una concepció democràtica del dret tampoc seria possible argumentar malversació, si les despeses es realitzaven per part del govern mandats parlamentaris o bé eren despeses anunciades en un programa electoral no il·legalitzat.

I pel que fa a la desobediència al TC, podríem donar llistes (la majoria encapçalades pel Govern central de desobediències concretes) al TC. La més flagrant per ser la més reiterada és la del traspàs de les beques a la Generalitat. Tampoc és procedent reobrir debats jurídics (per mi tancats en fals) però cal una major reflexió sobre el trencament ad-hoc de la tradició i la jurisprudència concreta sobre el delicte de desobediència que ha de ser a una autoritat judicial (que formalment no és el TC)  i que només afecta a qui ha estat reiterat en la notificació fefaent.

I finalment no entenc tampoc en el sentit del que ahir parlava, i que davant un trencament Constitucional en el pacte territorial, cap instrucció que pugui sorgir d’aquest òrgan i que afecti a aquest pacte, pugui o hagi de ser necessàriament d’afectació, ja que ells van trencar el Dret.

Tornant al tema de la causa general contra l’independentisme, ni dic ni pretenc dir que hi ha intromissió del poder executiu en el judicial i que la divisió de poders ha estat dinamitada. Simplement no ho crec.

Crec que hi ha obvies intromissions del poder executiu, especialment en el Ministeri Fiscal, que actua sota les seves ordres, però no crec que hi hagi intromissió a la judicatura en general per part de l’executiu. Algun cas concret es pot donar. És possible, i fins i tot probable, i que com més amunt en l’escalafó judicial i més prop (geogràfica, però no només geogràfica) de les institucions del poder executiu, més probable és. Però no es pot generalitzar aquesta intromissió o aquest dictat d’instruccions.

El que pretenc dir és que el que si hi ha és una assignatura pendent és la reforma del poder judicial i una anàlisi, fins i tot demogràfic, i ideològic acaba aterrant a la judicatura… i especialment en els qui ja porten molts anys. I en cap cas es pot dubtar que hi ha a la judicatura un biaix sociològic i ideològic  important cap una banda de l’espectre ideològic i molt més encara cap a la concepció (dogmàtica) de la unitat de la pàtria i de la unicitat de sobirania, molt més en sintonia amb la concepció del món d’èpoques que la Constitució hauria d’haver superat.

Deixo per d’aquí uns dies el recull de reptes i propostes i solucions jurídiques i polítiques: El futur, el cap on hem d’anar i què hem de fer.

Quan la política es posa toga, tots en sortim escaldats (I)

La física es mou per lleis. La societat també. Però mentre que les de la física son unes lleis naturals preexistents, que amb la mera observació poden arribar a ser desxifrades i fixades, la societat, es mou per un altre tipus de lleis: el Dret.

I el Dret és fruit d’un contracte social. Un contracte social que en un Estat Democràtic és conforma com el conjunt d’acords (acceptats i interioritzats) de la majoria, amb respecte de les minories i en sintonia amb els drets humans. Si els acords no tenen aquestes característiques el seu resultat serien només lleis o normes, però no Dret, i els mancaria legitimitat. Les lleis (o la legalitat) i el Dret no és sempre el mateix.

En el món hi ha moltes formulacions concretes del Dret. Cada col·lectiu s’ha dotat del seu propi conjunt de normes configuradores de Dret. Unes són més aproximades al model de Dret democràtic que definíem més amunt i d’altres més allunyats, però en qualsevol cas diferents.

Però què fa que una comunitat estableixi una formulació concreta del dret i d’altres una altra ? La resposta la trobem en la pròpia diversitat de comunitats i en la diferent forma en que s’ha conformat la seva voluntat sobirana per a l’establiment d’un pacte social concret. La comunitat (demos) ha de sentir-se diferenciada de les altres, cosa que sorgeix de la història, de la cultura, de la llengua, de la confluència en un territori, però també essencialment de la voluntat dels qui es senten comunitat i volen conformar-se com a tal.

La definició de la comunitat sobirana és, doncs, una qüestió prèvia a tota Constitució o a tot ordenament jurídic. La Constitució pot reconèixer la sobirania, però no la crea, només la reconeix. La sobirania es pre-constitucional… és constituent. El poder constituent (i també el moment constituent) es defineix com aquell que no es troba sotmès a cap ordenament previ, o que en prescidneix de l’anterior per crear-ne un de nou,  però si que necessita d’una comunitat social o nacional concreta, conformada com més amunt dèiem, i que es consideri sobirana a ella mateixa.

Sovint, alguns pobles que es senten sobirans, i que per tant en son, acorden fer camí junts amb d’altres i dotar-se d’un corpus jurídic únic, conjunt o homologable i cedeixen o comparteixen sobiranies. La Unió europea, n’és un clar exemple. Espanya també n’és.

El Regne d’Espanya va néixer a la democràcia el 1978 a partir d’uns pactes socials i d’unes cessions i concessions. La Constitució Espanyola es va redactar intentant recollir aquests pactes. Un d’ells és el pacte territorial, un altre ho és el social, un altre ho és la forma en que es configura la divisió de poders o les institucions de l’Estat. Aquests pactes s’estenen i es recullen també en els diferents Estatuts d’autonomia, conformant tots ells, amb la Constitució, l’anomenat bloc de la constitucionalitat. Bloc que com a tal és el que dona el marc de desplegament de la resta d’ordenament jurídic.

També és un pacte dels constitucionals la determinació, l’abast i la concepció de la sobirania nacional. Així, la Constitució Espanyola diu que aquesta resideix en el poble espanyol. La qual cosa no significa que la sobirania neixi de la constitució, ni tan sols que sigui única o immutable, sinó únicament que es reconeix la sobirania per a constituir Espanya al conjunt del poble espanyol. Recordem que totes les sobiranies son prèvies al Dret (cal pacte i demos), i disposen de poder constituent, com tota col·lectivitat que en qualsevol moment històric pot mostrar la voluntat d’esdevenir constituent.

Un altre dels pactes constitucionals, com hem dit, és el territorial. El pacte era prou clar: Les Comunitats Autònomes no poden imposar a l’Estat una forma pròpia d’autogovern, i per això cal el vot favorable del Congreso, i a la inversa l’Estat no pot imposar un model d’autogovern concret a les comunitats i per això cal la confirmació via referèndum de la població afectada pel model d’autogovern dissenyat, que sobiranament i autònoma decidirà si el vol o no. Es doncs un pacte bilateral de mútua no-imposició. Un autèntic contracte social civilitzat.

Quan aquest pacte es trenca, es trenca també el bloc de la constitucionalitat i amb ella l’estructura constitucional i el Dret. Això ja s’ha produït almenys una vegada… i amb intervenció “Togada”.

La primera trencadissa constitucional la fa el propi Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut. Trenca el pacte i confon la llei amb el Dret. Els togats Constitucionals van considerar que el seu saber jurídic, els donaven pàtina i permís per a passar per sobre del Dret (el pacte social de la majoria exterioritzat en referèndum) imposant la coherència de la llei (segons la seva interpretació) a la voluntat emanada pel poble. Un trencament del principi democràtic i del pacte territorial.

Això és un veritable cop d’Estat. per que s’abandona el Dret, malgrat es mantinguin les lleis. Un conjunt de togats (alguns, a més,  recusats, d’altres caducats,  i amb el conflicte Perez Tremps latent i que suposava un autèntic avis a navegants) van establir que ells podien corregir i matisar el pacte social sense que la comunitat social afectada pogués dir res. Res més que acceptar-ho estoicament, és clar. L’acceptació i el reconeixement de les normes i lleis  per la comunitat a qui van dirigides és un dels requisis per que aquest conjunt de normes i lleis siguin Dret.

Les togues no poden participar en el disseny del pacte social. Poden dirimir i  fins i tot disciplinar els conflictes sorgits del pacte, però, en cap cas,  poden dissenyar-lo o substituir-lo.

Aquest trencament constitucional, aquest cop d’Estat, deixa orfe de pacte i de Dret (que no de lleis, i la llei no és sempre dret) a un gran gruix (no pas a tota, però si a un gruix significant) de la població, que potser és el gruix majoritari (a manca de comprovació específica sobre el seu nombre).

Si bé, és cert que el conflicte neix en reprovables accions d’un grup polític (potser per obtenir rèdits electorals a altres zones del territori, potser per despit del sentiment que van tenir en ser menystinguts quan es van autoexcloure de participar en la redacció estatutària, potser per altres raons) i va cometre la barbaritat de presentar un recurs a un text votat en referèndum per la comunitat a la que va dirigit, el que també és cert és que tenim un poder togat que podent-ho solucionar amb la inadmissió (que era el pertinent) el que fa és agreujar el problema volent-hi intervenir, alterant el principi democràtic que es desprèn de la pròpia constitució.

Contràriament, en altres moments de la recent història, quan hi ha voluntat política, s’han produït solucions polítiques a qüestions que eren inequívocament inconstitucionals, per voluntat de pacte i del consens polític, (com ho fou la modificació amb efectes retroactius de l’art. 8.4 de la llei de referèndums per donar cabuda a un resultat advers a la Provincia d’Almeria en el referèndum d’autonomia). En aquest cas tristament les Togues van intervenir i van dinamitar un projecte de camí plegats.

Referendum: Fumata bianca. Habemus legem.

Anuntio vobis gaudium magnum: Habemus legem !!!!!!

Avui hem viscut un nou pas cap al Referèndum del dia 1 d’octubre.

Si a la meva darrera entrada afirmava que l’acte dels alcaldes del dissabte passat (01-07-17) representava una nova jornada de les dites històriques, avui n’hem viscut encara una altra més.

El grup que ha treballat en el disseny de la llei de Referendum avui ens l’han volguda presentar abans de debatre-la al Parlament. Es un gest profundament democràtic i de transparència política. Abans de debatre la llei al parlament, on pot ser modificada i millorada, els grups que l’han promoguda ens l’han volgut presentar a la ciutadania. En el fons en som els seus receptors essencials. Aquest gest no és massa freqüent.

links

web oficial – garanties.cat

Exigents.cat : Ara ja toca també el què i no el com.

Que com a societat ens trobem en un moment de canvi és quelcom que cap analista mínimament solvent no s’atreviria a contradir.  El mon canvia i no només canvia sinó que ho fa més ràpidament que mai abans.

Res del que era potser tornarà a ser.  No viurem igual que abans. No treballarem igual que abans. No aprendrem igual que abans. No ens comunicarem ni ens relacionarem igual que abans. Tot canvia.

Això es pot viure tràgicament. És una opció legitima. I des d’aquest prisma trobem qui es plany que els treballs ja no durin el que dura una vida, i qui plany no poder tenir ara el pis a ciutat i la torreta a mar.

Però tot canvi també es pot viure com una oportunitat. També és legitima aquesta opció. I des d’aquest prisma trobem qui s’alegra de no estar encadenat a una feina normalment repetitiva per tota una vida, sinó que pot evolucionar, o qui celebra poder conèixer món sense i els seus costums mentre va canviant de residència.

El problema és que ens trobem en l’interfície de transició… ja notem els efectes perversos de la crisi i l’abandonament de les estabilitats de les que veníem, i alhora se’ns encarnen els efectes del nou paradigma encara sense estar suficientment consolidat i corregit en els seus errors.

Així ni tenim feina per tota la vida, ni ens es gens fàcil trobar-ne una de nova per evolucionar… més aviat si en trobem de nova serà més precària. I ja no tenim casa a la platge, però tenim risc fins i tot de desnonament del pis de ciutat. Els preus de la vivenda de propietat són altre cop inasumibles i els de lloguer pels núbols.

Jo sóc però dels que estic convençut que les revolucions, les èpoques de grans canvis, han tingut transicions mogudes i dures, però que alhora i fins que no torna la propera crisi ciclica (que de ben segur al cap de poc es donarà) s’estabilitza i aporta benestar.

Cal només un requisit. Que hi pensem. Que la societat se n’ocupi i en preocupi. Que la projecti i miri d’anticipar-se. Que n’analitzi els pros i els contres.

Per a fer-ho cal enim ocasió de trobar-ne cap de minimament realitzador

Obvel mercat de vivenda, ni el mercat de treball, ni la pròpia configuració dels oficis, ni les eines que utilitzem, ni la forma de comunicar-nos….