Quan la política es posa toga, tots en sortim escaldats (II)

Com a continuació del que esmentava ahir respecte del trencament constitucional que va suposar la sentència del TC tot deixant un estatut diferent del votat, deixo sense comentar, o per a una millor ocasió, un seguit d’altres decisions judicials, majoritàriament també del Tribunal Constitucional, però no únicament, que s’han anat produint al llarg dels darrers anys, i que suposen una clara intromissió del poder judicial en el legislatiu, atrinxerant-se en una interpretació concreta de la Constitució que pot ser legal però que, al meu criteri, no és ni única ni la més ajustada a Dret i que en alguns casos podria ser-ne estudiada fins i tot una eventual prevaricació.

Però el que vull comentar i que rebla el clau jurídic, és un nou atac al pacte constitucional per part del poder togat. El qual a més obtura qualsevol via de solució a conflictes que tenen naturalesa eminentment política. Parlo òbviament del cas seguit al Tribunal Suprem (però no únicament) contra el procés català.

No pretenc entrar en temes penals més enllà del necessari, però la conclusió política que ha esdevingut és que a causa d’una intervenció togada (i a més, feta per un jutge d’Instrucció la finalitat del qual no és ni tan sols jutjar, sinó només investigar i ordenar el procés) es pot veure trastocada la legitimitat sorgida de les urnes i la configuració del poder legislatiu i de l’executiu, fent que es conformin de manera contrària a la que indiquen les urnes. Això és la més autèntica de les perversions del sistema democràtic.

Quan el poder togat, amb una important fortor d’aires anteriors al 78, determina qui pot i qui no pot prendre acta de diputat o qui pot o no pot assistir als plens i qui pot o no pot ser investit, (i fins i tot determinant per quin procediment si o per quin no), deslegitima per complet el resultat de les urnes, i es produeix un nou trencament del pacte constitucional, en aquest cas per l’afectació del dibuix de l’estructura de divisió de poders i de l’estructura territorial.

Òbviament hi ha veus que diran que la legitimació popular no exonera de responsabilitats penals individuals a aquells que han agredit el dret de tal manera que hagin de ser privats de llibertat, i que la penalitat pel trencament de lleis té caràcter superior a la legitimitat del dret de representació que sorgeix d’unes eleccions autonòmiques. Però això decau a la més mínima anàlisi del cas particular.

Aquesta anàlisi ja la va fer, per la seva banda la justícia belga, a requeriment de la justícia espanyola, per fer que uns membres del govern que es trobaven en aquella jurisdicció territorial des d’abans que cap ordre de detenció fos instada, fossin detinguts i posats a disposició de l’Audiència Nacional. Anàlisi que es va veure truncada en tant que l’Estat espanyol (per via d’un dels seus poders) va fer-la decaure, retirant l’ordre d’extradició, un cop va començar a intuir que existia un gran risc de que no fos concedida o que ho fos amb unes restriccions importants en verificar-se que les acusacions espanyoles eren ficcionades i sense base.

Aquesta evitació de l’escrutini per part d’una justícia estrangera de la causa seguida, és novament un nou trencament d’un dels pactes conformadors del Dret. Com vam veure ahir, la unió europea i els marcs europeus de col·laboració judicial formen un espai de sobirania compartida i que es basa en la voluntat de convergència i homologació del dret. La malfiança per part de la justícia espanyola que la justícia belga no fos cooperant, sinó que fos qüestionadora de la causa seguida a Espanya, fa trontollar novament l’edifici no de les lleis, sinó del Dret.

Quan, a més la retirada de l’orde de detenció, es justifica en base al ris d’un trencament d’unitat processal, és a dir, que pels mateixos fets que a més son corals, a uns se’ls hagués de jutjar per presumptes delictes més lleus que a d’altres, és certament un greuge… però s’oblida que la norma penal sempre ha de jugar a favor de l’encausat, i davant del dubte cal l’absolució, i davant d’un greuge cal la menor imputació. No cal tòrcer i menystenir el dret per voluntat retributiva i venjativa, dimitint de l’obligació de tot jutge, conegut el parador del presumpte transgressor, de fer totes les accions permeses en dret per reclamar-lo i posar-lo a la seva disposició, sense càlculs de penalitats ni d’estrategies (això és fer política). No hi cap l’abstenció. I més quan el dit “fugat” s’ha posat a disposició de la policia belga i per tant, per raó del pacte mutu, de la justícia espanyola. No hi ha cap fugat, sinó uns alliberats per part de la justícia espanyola. L’art. 407 del codi penal obliga a tota autoritat a perseguir delictes (i si hi ha delicte – cosa que jo no entenc- i per això s’ha cursat una ordre judicial de detenció, no hi ha la possibilitat de retirar, sense fer decaure el delicte o sense incórrer en transgressió d’aquesta obligació penal.

Dit tot això, el que ens trobem és una petició acusatòria que pretén la condemna per rebel·lió (o conspiració per a la rebel·lió), subsidiàriament per sedició, i també per malversació i desobediència és absolutament foragitada. Cap d’aquestes acusacions és prou sòlida, i algunes d’elles son fins i tot aberrants des de la tradició i la dogmàtica jurídico-penal, sense que s’hi introdueixi una interpretació creativa del dret i de les lleis i un relat de fets novel·lat.

No és pertinent fer aquí una curosa anàlisi penal del cas, caldria una monografia, però sense retòrcer el dret no hi cap la rebel·lió. Aquest tipus penal exigeix que hi hagi un alçament i que hi hagi violència. L’alçament és inexistent per que en cap cas es pretén actuar amb la voluntat de substituir el vigent govern de l’Estat ni apartar les institucions fonamentals de l’Estat de les seves funcions. Com a molt, es pretén una secessió de part del territori… i això no és alçament. I òbviament no és violent precisament per que no va haver-hi violència física (la que exigeix el tipus d’acord amb la voluntat del legislador). No va haver-hi violència almenys per part dels investigats ni de la massa independentista. Si va haver-hi violència física fou per part de la policia estatal, però que en cap cas, llevat d’una broma jurídica, pot ser atribuïda en forma d’autoria a qui s’investiga argumentant que les seves actituds forcen a la policia actuar amb violència, com si (donant per bó que hi ha una compulsió a actuar) no hi hagués alternativa a fer-ho emprant la força bruta. Davant de qualsevol altra alternativa, en cap cas es atribuïble a “l’incitador” l’ús de la violència emprada. Es un sil·logisme que no aguanta una anàlisi amb rigor, i que és profundament cínic. El mateix que fa decaure la pròpia rebel·lió, fa decaure que es cometi en forma de conspiració. Quan cap acció concreta va encaminada a produir l’alçament ni la violència.

Per similars raons no pot ser sedició, que també requereix alçament i que també requereix tumult. Cap de les dues coses hi van ser, com hem vist en el paràgraf previ.

En una concepció democràtica del dret tampoc seria possible argumentar malversació, si les despeses es realitzaven per part del govern mandats parlamentaris o bé eren despeses anunciades en un programa electoral no il·legalitzat.

I pel que fa a la desobediència al TC, podríem donar llistes (la majoria encapçalades pel Govern central de desobediències concretes) al TC. La més flagrant per ser la més reiterada és la del traspàs de les beques a la Generalitat. Tampoc és procedent reobrir debats jurídics (per mi tancats en fals) però cal una major reflexió sobre el trencament ad-hoc de la tradició i la jurisprudència concreta sobre el delicte de desobediència que ha de ser a una autoritat judicial (que formalment no és el TC)  i que només afecta a qui ha estat reiterat en la notificació fefaent.

I finalment no entenc tampoc en el sentit del que ahir parlava, i que davant un trencament Constitucional en el pacte territorial, cap instrucció que pugui sorgir d’aquest òrgan i que afecti a aquest pacte, pugui o hagi de ser necessàriament d’afectació, ja que ells van trencar el Dret.

Tornant al tema de la causa general contra l’independentisme, ni dic ni pretenc dir que hi ha intromissió del poder executiu en el judicial i que la divisió de poders ha estat dinamitada. Simplement no ho crec.

Crec que hi ha obvies intromissions del poder executiu, especialment en el Ministeri Fiscal, que actua sota les seves ordres, però no crec que hi hagi intromissió a la judicatura en general per part de l’executiu. Algun cas concret es pot donar. És possible, i fins i tot probable, i que com més amunt en l’escalafó judicial i més prop (geogràfica, però no només geogràfica) de les institucions del poder executiu, més probable és. Però no es pot generalitzar aquesta intromissió o aquest dictat d’instruccions.

El que pretenc dir és que el que si hi ha és una assignatura pendent és la reforma del poder judicial i una anàlisi, fins i tot demogràfic, i ideològic acaba aterrant a la judicatura… i especialment en els qui ja porten molts anys. I en cap cas es pot dubtar que hi ha a la judicatura un biaix sociològic i ideològic  important cap una banda de l’espectre ideològic i molt més encara cap a la concepció (dogmàtica) de la unitat de la pàtria i de la unicitat de sobirania, molt més en sintonia amb la concepció del món d’èpoques que la Constitució hauria d’haver superat.

Deixo per d’aquí uns dies el recull de reptes i propostes i solucions jurídiques i polítiques: El futur, el cap on hem d’anar i què hem de fer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *