Quan la política es posa toga, tots en sortim escaldats (I)

La física es mou per lleis. La societat també. Però mentre que les de la física son unes lleis naturals preexistents, que amb la mera observació poden arribar a ser desxifrades i fixades, la societat, es mou per un altre tipus de lleis: el Dret.

I el Dret és fruit d’un contracte social. Un contracte social que en un Estat Democràtic és conforma com el conjunt d’acords (acceptats i interioritzats) de la majoria, amb respecte de les minories i en sintonia amb els drets humans. Si els acords no tenen aquestes característiques el seu resultat serien només lleis o normes, però no Dret, i els mancaria legitimitat. Les lleis (o la legalitat) i el Dret no és sempre el mateix.

En el món hi ha moltes formulacions concretes del Dret. Cada col·lectiu s’ha dotat del seu propi conjunt de normes configuradores de Dret. Unes són més aproximades al model de Dret democràtic que definíem més amunt i d’altres més allunyats, però en qualsevol cas diferents.

Però què fa que una comunitat estableixi una formulació concreta del dret i d’altres una altra ? La resposta la trobem en la pròpia diversitat de comunitats i en la diferent forma en que s’ha conformat la seva voluntat sobirana per a l’establiment d’un pacte social concret. La comunitat (demos) ha de sentir-se diferenciada de les altres, cosa que sorgeix de la història, de la cultura, de la llengua, de la confluència en un territori, però també essencialment de la voluntat dels qui es senten comunitat i volen conformar-se com a tal.

La definició de la comunitat sobirana és, doncs, una qüestió prèvia a tota Constitució o a tot ordenament jurídic. La Constitució pot reconèixer la sobirania, però no la crea, només la reconeix. La sobirania es pre-constitucional… és constituent. El poder constituent (i també el moment constituent) es defineix com aquell que no es troba sotmès a cap ordenament previ, o que en prescidneix de l’anterior per crear-ne un de nou,  però si que necessita d’una comunitat social o nacional concreta, conformada com més amunt dèiem, i que es consideri sobirana a ella mateixa.

Sovint, alguns pobles que es senten sobirans, i que per tant en son, acorden fer camí junts amb d’altres i dotar-se d’un corpus jurídic únic, conjunt o homologable i cedeixen o comparteixen sobiranies. La Unió europea, n’és un clar exemple. Espanya també n’és.

El Regne d’Espanya va néixer a la democràcia el 1978 a partir d’uns pactes socials i d’unes cessions i concessions. La Constitució Espanyola es va redactar intentant recollir aquests pactes. Un d’ells és el pacte territorial, un altre ho és el social, un altre ho és la forma en que es configura la divisió de poders o les institucions de l’Estat. Aquests pactes s’estenen i es recullen també en els diferents Estatuts d’autonomia, conformant tots ells, amb la Constitució, l’anomenat bloc de la constitucionalitat. Bloc que com a tal és el que dona el marc de desplegament de la resta d’ordenament jurídic.

També és un pacte dels constitucionals la determinació, l’abast i la concepció de la sobirania nacional. Així, la Constitució Espanyola diu que aquesta resideix en el poble espanyol. La qual cosa no significa que la sobirania neixi de la constitució, ni tan sols que sigui única o immutable, sinó únicament que es reconeix la sobirania per a constituir Espanya al conjunt del poble espanyol. Recordem que totes les sobiranies son prèvies al Dret (cal pacte i demos), i disposen de poder constituent, com tota col·lectivitat que en qualsevol moment històric pot mostrar la voluntat d’esdevenir constituent.

Un altre dels pactes constitucionals, com hem dit, és el territorial. El pacte era prou clar: Les Comunitats Autònomes no poden imposar a l’Estat una forma pròpia d’autogovern, i per això cal el vot favorable del Congreso, i a la inversa l’Estat no pot imposar un model d’autogovern concret a les comunitats i per això cal la confirmació via referèndum de la població afectada pel model d’autogovern dissenyat, que sobiranament i autònoma decidirà si el vol o no. Es doncs un pacte bilateral de mútua no-imposició. Un autèntic contracte social civilitzat.

Quan aquest pacte es trenca, es trenca també el bloc de la constitucionalitat i amb ella l’estructura constitucional i el Dret. Això ja s’ha produït almenys una vegada… i amb intervenció “Togada”.

La primera trencadissa constitucional la fa el propi Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut. Trenca el pacte i confon la llei amb el Dret. Els togats Constitucionals van considerar que el seu saber jurídic, els donaven pàtina i permís per a passar per sobre del Dret (el pacte social de la majoria exterioritzat en referèndum) imposant la coherència de la llei (segons la seva interpretació) a la voluntat emanada pel poble. Un trencament del principi democràtic i del pacte territorial.

Això és un veritable cop d’Estat. per que s’abandona el Dret, malgrat es mantinguin les lleis. Un conjunt de togats (alguns, a més,  recusats, d’altres caducats,  i amb el conflicte Perez Tremps latent i que suposava un autèntic avis a navegants) van establir que ells podien corregir i matisar el pacte social sense que la comunitat social afectada pogués dir res. Res més que acceptar-ho estoicament, és clar. L’acceptació i el reconeixement de les normes i lleis  per la comunitat a qui van dirigides és un dels requisis per que aquest conjunt de normes i lleis siguin Dret.

Les togues no poden participar en el disseny del pacte social. Poden dirimir i  fins i tot disciplinar els conflictes sorgits del pacte, però, en cap cas,  poden dissenyar-lo o substituir-lo.

Aquest trencament constitucional, aquest cop d’Estat, deixa orfe de pacte i de Dret (que no de lleis, i la llei no és sempre dret) a un gran gruix (no pas a tota, però si a un gruix significant) de la població, que potser és el gruix majoritari (a manca de comprovació específica sobre el seu nombre).

Si bé, és cert que el conflicte neix en reprovables accions d’un grup polític (potser per obtenir rèdits electorals a altres zones del territori, potser per despit del sentiment que van tenir en ser menystinguts quan es van autoexcloure de participar en la redacció estatutària, potser per altres raons) i va cometre la barbaritat de presentar un recurs a un text votat en referèndum per la comunitat a la que va dirigit, el que també és cert és que tenim un poder togat que podent-ho solucionar amb la inadmissió (que era el pertinent) el que fa és agreujar el problema volent-hi intervenir, alterant el principi democràtic que es desprèn de la pròpia constitució.

Contràriament, en altres moments de la recent història, quan hi ha voluntat política, s’han produït solucions polítiques a qüestions que eren inequívocament inconstitucionals, per voluntat de pacte i del consens polític, (com ho fou la modificació amb efectes retroactius de l’art. 8.4 de la llei de referèndums per donar cabuda a un resultat advers a la Provincia d’Almeria en el referèndum d’autonomia). En aquest cas tristament les Togues van intervenir i van dinamitar un projecte de camí plegats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *